Als totalitaris els irrita el diàleg, però, al mateix temps, paradoxalment, solen titllar els altres de no dialogants. Per al totalitari, dialogar implica enredar. Observem, per exemple, en l’imaginari castellà del segle XVII (quan eren a punt de canviar els jueus pels catalans com a enemic a abatre), es parla dels jueus com a enredaires, intrigants, xerradors… és a dir, dialogants. Dels catalans, en la mateix línia, emprenya que, en comptes d’usar la “dialèctica dels punys i les pistoles”, es dediquin a parlar, a intentar convèncer, a mirar de fer ús de la raó.
Al film d’Alejandro Amenábar ¡Mientras dure la guerra’, hi apareix la famosa escena de l’enfrontament entre Miguel de Unamuno i el general Millán-Astray, a la Universitat de Salamanca. Allà Unamuno, que ja comença a veure com anirà la cosa, fa aquell famós discurs en què diu -cit de memòria- : “Venceréis porque tenéis la fuerza, pero no convenceréis porque no tenéis la razón”. El discurs, evidentment, és molt més llarg. Al film, apareix Unamuno fent el discurs, sentint que aquells energúmens li han envaït la universitat, el temple de la saviesa, i Millán-Astray, que no pot aguantar tanta “insolència”, va alçant el braç i repetint: “Quiero hablar!”, “quiero hablar!”, “quiero hablar!”. Quan ja pensa que ha dit tot el que havia de dir, Unamuno li fa un gest mostrant-li el faristol i li diu: “Hable!”.
Amb les venes del coll a punt de rebentar-li, el fundador de la Legión puja a la tarima, disposat a amollar la seua santa indignació. Però les paraules no li surten. No sap què dir. No sap amb quins arguments contrarrestar el discurs del rector de la Universitat de Salamanca. Al final, crida: “España!”, “España!”, “España!”. I els energúmens aplaudeixen com a bojos, mentre alguns acadèmics miren a terra, morts de vergonya aliena.
Som a l’any 2024, més de tres quarts de segle després d’aquella patètica escena. I tot apunta que determinades actituds que la civilització hauria d’haver esborrat estan sent socialment regurgitades, després d’una mala digestió de la Transició a la democràcia.
Bernat Joan i Marí