En un estat democràtic, amb plena divisió de poders, els jutges no opinen sobre les lleis: les apliquen, i punt. Vivim en un estat, formalment Regne d’Espanya, en què els jutges es permeten d’opinar sobre les lleis que s’estan discutint al Parlament, sense cap problema. I, endemés, es mostren disposats a no aplicar-les.
Si això ocorregués en els nivells més baixos, la cosa no seria especialment problemàtica: es cessa els jutges que no respecten la divisió de poders, i aquí s’ha acabat la història. Però resulta que aquesta manera d’actuar es manifesta de manera molt més clara així com va pujant l’escalafó.
Les lleis s’han d’aplicar en la seua lletra, però, sobretot, en el seu esperit. En l’esperit de la Llei d’Amnistia -i en la lletra- hi ha una cosa ben clara: es vol donar per acabat el conflicte entre Espanya i Catalunya, si més no pel que fa a la politització de la Justícia. De manera que hi queda implícit que tots aquells que han estat perseguits per la seua participació en el procés independentista català han de ser amnistiats. Els jutges, per tant, no haurien de tenir el més mínim dubte sobre què han de fer amb Puigdemont, Comín, Junqueras, Rovira, i el llarg etcètera que hi ha al costat. Però no només en tenen, de dubtes, sinó que fan tot el possible per no complir amb allò que ha disposat el Parlament.
S’haurà de preguntar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea -més feina per a na Siófra O’Leary, que ja en deu anar fins al capdamunt de la Justícia espanyola!- què s’ha de fer quan, manifestament, el Tribunal Suprem d’un estat membre de la UE s’oposa flagrantment tant a la lletra, com, encara més, a l’esperit del Legislador.
Bernat Joan i Marí